Alejandro Nadal  

Una versió molt popular sobre els orígens de la crisi sosté que l'avarícia va conduir als operadors del sector financer a l'excés que va generar el desastre. És una interpretació de la crisi que troba molts adeptes perquè permet trobar la falla en les debilitats i vicis d'unes quantes persones. El sistema està bé, només que sempre hi ha unes quantes pomes podrides que ho fan malbé tot.

D'entrada aquesta representació de la crisi té un problema. Se suposa que el mercat és un dispositiu que es nodreix de l'egoisme i de l'ambició individual. Com diu Adam Smith, és precisament perquè els individus són egoistes i persegueixen el seu interès personal que s'aconsegueix una situació d'harmonia social en i pel mercat. D'aquí la seva metàfora: és com si cadascú fos guiat per una "mà invisible" i pel seu egoisme acabés fent el bé per a tots els altres. Com és doncs que ara l'ambició desmesurada provoca les crisis?

Anwar Shaikh*  

El lliure comerç no contribueix al desenvolupament de per si. Es necessiten polítiques econòmiques dissenyades per promoure la indústria nacional a un nivell en què sigui globalment competitiva. En cas contrari, el país acabarà cobrint el seu dèficit amb deute.

  David Carmona i Arnau Mallol   

Un dels clams recurrents del moviment estudiantil català des d'ençà de la implementació del model d'universitat de masses ha estat la garantia d'un accés i progressió als estudis superiors sense discriminació per motius de gènere, sexualitat, nacionalitat, ètnia o classe social. En aquest article pararem atenció al darrer aspecte dels citats amb anterioritat, puix avui dia estem a l'avantsala de la pèrdua dels avenços en matèria d'equitat social en l'accés a la universitat. Tanmateix analitzarem la vigència d'aquest tipus de reivindicacions i quines noves alternatives caldria començar a enunciar i formular.

Slavoj Zižek  

A les protestes durant aquest darrer any contra les mesures d’austeritat de l’Eurozona – a Grècia, i en menor mesura, a Irlanda, Itàlia i l’Estat espanyol - s’hi han imposat dos arguments.[1] L’eminent, l’argument de la classe dominant proposant una naturalització despolititzada de la crisi: les mesures reguladores no són presentades com a decisions justificades en opcions polítiques, sinó com els imperatius d’una lògica financera neutral – si pretenem estabilitzar les nostres economies, simplement ens hem d’empassar l’amarga pastilla. L’altre argument, el de les protestes de treballadors, estudiants i pensionistes, veuria encara les mesures d’austeritat com un nou atac del capital financer internacional per a desmantellar les darreres restes de l’Estat del benestar. Així, des de la primera perspectiva, l’FMI apareix com agent neutral de disciplina i ordre i, des de la segona, com a agent d’opressió del capital global.

  Raúl Zibechi  

El que està passant a Amèrica Llatina en relació amb els béns comuns (aigua, terra, biodiversitat) és alguna cosa més que una successió de conflictes locals. Per moments la intensitat dels enfrontaments fa l'efecte que marxem cap a una conflagració general, que ara com ara té expressions locals i regionals, però que es repeteixen en gairebé tots els països.